Un ésser de llum que em va ensenyar la coherència

Per què és tan important coordinar ritme respiratori amb ritme cardíac? Perquè vol dir que hi ha coherència entre el que penso, dic i faig. Quan pensem que som bones persones, que cuidem dels éssers que creiem estimar, critiquem qui no pensa com nosaltres o no fa el que creiem que haurien de fer, i les nostres accions són nul·les respecte al que prediquem, resulta que acabem sentint que fins i tot el que més ens agrada ens costa de fer. No cal que digui que això ens sol deixar un regust agre a la boca de l’estómac.

I aquí podem comprovar com l’acció per canviar aquestes pautes (moltes vegades inconscients) és nul·la o quasi nul·la. El rerefons és dolor, perquè sabem que estem passant del que hauríem de fer però que ens fa mandra, tot i que neguem aquesta mandra. I si la veiem en un altre, la critiquem. Aquí és impossible que els batecs del nostre cor vaguin coordinats amb el ritme respiratori. Quelcom ho està impedint i aquest quelcom té un parell de noms que tots coneixem prou bé: d’una banda, incoherència entre el que penso, dic i faig, i d’altra banda, mandra. Mandra? Sí, mandra o manca de responsabilitat per dur a terme la coherència, és a dir, per realitzar l’acció correcta i oportuna amb allò que creiem creure, que no diem o tergiversem i que evidentment no fem, realitzant tot el contrari o tirant pilotes fora.

A algú li sona el que estic dient? Algú s’identifica en aquestes quatre línies?

Quan no fem el que sentim, no diem el que sentim i ho posposem per mandra o por, si us hi fixeu, notareu que la vostra respiració és curta i ràpida. Potser fins i tot feu apnees o patiu de bruxisme, el vostre cor té un ritme que no coincideix amb el de la respiració i segurament està accelerat. És a dir, el ritme cardíac us donarà una pulsació X i el vostre ritme respiratori un altre. És com si el cos anés per una banda i el cap per una altra. Les angoixes són a l’ordre del dia, la sensació d’estar perduts també, si fa o no fa, i la sensació d’inseguretat acompanya les nostres accions, que sempre necessiten algú que les aprovi perquè sense el reconeixement de l’altre desconeixem el nostre propi valor i la nostra pròpia autoestima. Evidentment, així entrem en un cercle viciós altament estressant on, o bé no parem de fer coses, o bé ens sentim fatal, com enmig d’una depressió. Aquesta pot ser crònica i moltes vegades ni la sabem detectar, o bé pot ser passatgera però ens costa molt fer el que realment ens agradaria fer.

Moltes vegades ni tan sols sabem què és el que ens agradaria fer, ja que la desconnexió amb el cos és tan gran que tan sols ens queda la constant queixa per creure que sabem qui som. Estem brutalment perduts en la immensa mar blava, tal com diu la cançó. Per acabar-ho de rematar, si prenem cura de com seiem, ens adonarem que estem sempre en posició de soffing, és a dir, amb els malucs enfonsats i la part de sota de les costelles aixafant el diafragma i aquest l’estómac, el fetge, el còlon i les vellositats intestinals.

Què cal fer quan ens adonem que ens estem agredint físicament i emocionalment?

Primer observa on tens la respiració. És a dir, observa com la talles, com n’és de curta i de ràpida, i pren un moment per a tu. Aleshores redreça la teva postura, que estarà com hem dit abans, oprimint i aixafant el teu diafragma, de manera que no estàs permetent que arribi tot l’oxigen que li cal al cervell per fer que les funcions cognitives estiguin al cent per cent. El resultat? Manca de memòria, manca de força de voluntat i manca de concentració.

I segon, quan t’hagis recol·locat en 90  graus, observa com tan sols amb aquesta nova postura la teva respiració s’ha allargat i la part de sota dels teus pulmons s’estan oxigenant. Si això ho fas cada dia, al cap d’una setmana, una setmana, et sentiràs més energètic, més vital i amb més força de voluntat per fer el que vols fer, i per tant més coherent amb tu mateix/a.

La suma de tot això ens reporta petits beneficis que a la llarga són la base consolidada de les nostres decisions. Ser coherent amb el que penses, dius i fas és qüestió de respirar bé i seure en 90 graus per donar espai al diafragma, l’estómac, els budells, el còlon i les vellositats intestinals. I aquesta coherència ens aporta la consciència del que fem o deixem de fer, i per tant la serenor que tots cerquem en el nostre dia a dia, en els nostres actes i en la nostra vida.

Felices vacances i felices respiracions. Practica la coherència i practicaràs l’art de viure.

Si t’ha agradat, comparteix-ho amb els teus amics i coneguts, aquí sota tens uns botonets per compartir-lo.